dilluns, 8 d’abril del 2013

Arrels d'avellaner


No hi ha com ser desarrelat per entendre que el més important a la vida és tenir arrels. Just a l’entrada a l’exposició de Salvador Juanpere (“Muse epuisée”) a la Galeria d’Art Pilar Riberaygua, al carrer de la Vall 12, d’Andorra la Vella, al costat esquerre, hi ha un gran quadre dedicat enterament a arrels: arrels de l’escultor, l’artista, arrels de la persona, arrels d’avellaner. Duen noms dels mestres que van influir Salvador Juanpere com a artista. Són arrels d’avellaner del camp de Tarragona, del mateix lloc on va néixer i créixer aquest escultor tan original, l’obra del qual ens ofereix la possibilitat de múltiples lectures. Si seguim la paret, hi trobem el Schneefall (Retrat dels pares), l’obra de l’any 2010 que representa la reproducció, en bronze, de diversos fruits, pintats de blanc i recoberts amb làmines de feltre a la manera de l’escultura Schneefall de Joseph Beuys. Entre les pomes, les patates grillades, les ametlles i les mandarines del camp de Tarragona on fa uns anys encara treballava el pare de l’artista – que ara té 100 anys, - trobem les reproduccions dels panellets que fa la seva mare que en té 87. Tot seguit, al costat de l’escala, a la paret, els blocs de marbre que, quan reposen al mig del cap, atreuen cargols que s’hi ajunten. A l’obra escultòrica de Juanpere, els cargols atrets pels blocs de marbre són cargols de bronze, distribuïts en l’ordre de la seqüència de Fibonacci, aquella seqüència que es tan present a la natura i sovint s’associa amb la forma del cargol. La composició es titula, molt apropiadament, “A l’espera de... Successió de Fibonacci.”
 
Intento vèncer la temptació d’explicar-vos tota l’exposició, paret per paret, obra per obra, perquè de fet, vull que la visiteu amb una ment fresca per a les noves impressions. Només afegiré un parell de pinzellades: l’obra “Berufung (les pedres de David)” no dóna cap preferència a la pedra amb la qual l’heroi matà a Goliat. Allà hi són, les cinc que portava, preparades per lluitar. Una d’elles, la primera, va arribar al seu objectiu; però n’hi havia cinc, i el silent memorial a les pedres usades i no usades, vencedores i descartades, aquelles que arriben al seu objectiu i aquelles que no, porta escrita la paraula màgica, la paraula que les posa en moviment: en alemany, “Vocació”. Les dues “constel·lacions de rocs” (d’argent i or i de marbre i silicona) representen la Constel·lació de l’Escultor. Totes les obres que trobem a l’exposició ens conviden a la investigació més profunda dels seus sentits, sigui a través de l’exploració de la intertextualitat que ens és pròpia tant com a elles mateixes, sigui a través de l’estudi més profund del significat de la història de l’art. La “muse epuisée”, , ens recorda que vivim en un temps quan la bellesa muda ja és cosa del passat: tot l’art, avui, explica la seva història d’una manera impossible de percebre de forma “pura”, només a través dels sentits. La pobra musa esgotada jeu clavada, vençuda pel text que traspassa el marbre. La Paula Juanpere, filla de l’escultor, ens explica la seva història de forma brillant i entenedora al text del catàleg: “Muse epuisée és una escultura de marbre que reprodueix l’obra Muse endormie de Brancusi, que  a principis de segle XX s’endinsa en el camí de la modernitat escultòrica, remarcant la forma ovoïdal d'un cap, amb les seves línies suaus i els ulls clucs que evoquen el descans d’una musa, i la consciència de la matèria. Muse epuisée (musa esgotada) s’apropia d’aquella escultura, però si les muses aleshores reposaven en el son, ara apareixen ja esgotades, com la impossibilitat i el moment d’afebliment i clausura de la pròpia modernitat que naixia en l'època de Brancusi. En aquest procés, l’escultura esdevé textual”. 

(Publicat al BONDIA el 27 de març del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada